Allò que hem perdut es recorda de nosaltres.
I és per això que tenim vincles extraoficials
amb soldats de joguina extraviats a l’estricte exèrcit de l’oblit,
amb cantonades on vàrem deixar comiats sense tombar el cap,
amb insults disparats sense el dispositiu de seguretat del raonament,
amb cuirasses, nusos, tel·les i matisos
que s’han convertit en rodamons ambulants
implorant el tacte productiu d’uns dits,
la moixaina vidriosa d’una llàgrima
o la gola on retornar uns mots impropis,
moixos vagabunds amb fam de la nostra presència sana i estàlvia
i sabedors de la seva condició d’inerts,
plorosos objectes que només poden cridar l’atenció
en esporàdics reflexos de llum o en afortunats espetecs de trepitjada
però que ens buscaran encara que certes fisonomies els semblin vagues
perquè allò que hem perdut es recorda de nosaltres.
