"La lectura i Proust", de Montserrat Corretger (Reus, Baix Camp)

La lectura ha estat l’origen de moltes institucions culturals, des dels diversos àmbits de l’Acadèmia, on l’activitat entorn del llibre té per decret el protagonisme màxim, fins a entitats com el Centre que a Reus va prendre el seu nom fa gairebé 150 anys, on el fet de llegir ha esdevingut el senyal sota el qual s’han anat agrupant generacions de lectors amatents a les inquietuds literàries. Aquesta activitat, social en els orígens, quan llegir volia dir escoltar algú que recitava -en l’Edat Mitjana-, i en el desenvolupament de totes les branques del saber, així com en tantes manifestacions on la lectura en veu alta ha constituït fins avui mateix un dels més plaents exercicis de saló, és, tanmateix, entesa habitualment com una acció solitària.

I és aquest prisma de la soledat el que en el segle XX va atorgar al fet de llegir el valor personal, íntim, que tothom li atribueix per definició. Ha estat Proust qui millor ha explicat el significat de l’acte de llegir, “aquest miracle fecund d’una comunicació dins de la solitud”, un dels més feliços que pot dur a terme l’ésser humà. La lectura, que parteix de la immobilitat física...

(...)

"Zenit, el projecte més jove de La Gent del Llamp", de Magí Sunyer (Picamoixons, Alt Camp)

La Gent del Llamp va començar en la segona meitat dels anys setanta com a revista de literatura elaborada per estudiants de Filologia Catalana de l’aleshores delegació de la Universitat de Barcelona a Tarragona –avui Universitat Rovira i Virgili– i a principis dels vuitanta es va convertir en col·lecció de llibres de tota mena de literatura, amb una sensibilitat específica per les altres manifestacions artístiques i algun dels llibres amb l’art plàstica com a nucli generador. En el col·lectiu –sempre sense voluntat ni ocasió de lucre, durant molts anys amb l’obligació de finançar les publicacions– hi ha participat una bona quantitat de persones i avui, 2009, quan el temps i adversitats de tota mena –cansaments, emigracions, desavinences i morts, aquestes darreres les dels enyorats Josep Lluís Savall i Josep Anton Baixeras– han practicat una cruel tria, està compost per Fermí Roig, Joan Cavallé, Lurdes Malgrat i Magí Sunyer. La col·lecció ha passat per fases ben diverses, des de l’autogestió, durant molts anys, a la col·laboració amb Arola Editors i, en els dos darrers anys, amb Cossetània Edicions. En els cinquanta-vuit títols publicats fins ara, s’ha mantingut la filosofia inicial: publicar, amb l’única limitació del gust dels membres del col·lectiu, literatura de tot tipus, amb una atenció especial pels escriptors d’aquesta zona dels Països Catalans.

(...)

"Les plagues de Gatarrona", de Jordi Prenafeta (Lleida)

Hi havia una vegada una bonica vila marítima que estava plena de gatets des que una gran gata havia parit cent tretze cadells que alegraven la vista i el tacte dels vilatans, els quals, per petició del senyor bisbe, en memòria de la santa gata multiparidora i en agraïment al do diví que els havia dut aquell miraculós fenomen felí, van decidir batejar la ciutat amb el nom de Gatarrona.

Els cent tretze gatets i gatetes, al seu torn, es varen anar reproduint i feren més gatets i gatetes que s’escamparen per tota la vila. Tothom era molt feliç de viure en un lloc on sortir al carrer implicava l’oportunitat contínua de trobar gatets i gatetes per tot arreu, disposats a ser observats, alimentats i acaronats pels amorosos veïns humans que tant se’ls estimaven per la tendra companyia que uns i altres es feien mútuament. Aquest admirable clima de germanor entre espècies i l’enriquiment espiritual que suposava compartir l’aliment i l’espai vital ajudava a combatre la dosi lentament letal de solitud i de fredor que les grans ciutats injecten en les animetes de llurs habitants de cor senzill.

I potser precisament perquè eren gent de cor senzill...

(Continuarà...)

"Florentí i la tovallola", de Marc Nadal (Tarragona)

Era la una de la nit. Florentí romania assegut en una cadira de la terrassa de casa seva, fumant un cigarret. Al costat, una taula amb dues ampolles de whisky buides, i davant seu, la solitària placeta del carrer Jaume I, al costat mateix de la plaça de braus. Va començar a meditar.

“L’existència em porta de cap. Està clar que hem de morir, no? Encara que, com sabem que hem de morir? Sabem que fins ara tothom qui havia existia havia acabat morint tard o d’hora, però potser amb la ciència això es pot canviar... Encara que, som éssers vius, per tant, més tard o més d’hora hem d’assolir la fi. Com a molt podem fer durar al màxim la vida, però no eternitzar-la. Llavors, en qualsevol cas, sabem que algun dia haurem de morir. I, perdem la consciència quan morim? Podria ser que sí, ja que comencem a tenir consciència quan comencem a existir com a sers materials. Tot i que, ben mirat, quin sentit tindria, llavors, ser conscients per un sol instant per tornar a la inconsciència eterna després? Potser algú ens havia creat, i ens havia dotat de consciència. I qui ens havia portat fins allí? Era, de fet, una situació extremadament angoixant la dels humans, que no només hem d’expirar algun dia, sinó que, a més a més, ho sabem i en som conscients. I no només això...

(Continuarà...)

"Xocolata amb Melendres", de Damià Tor de Sagarra (Tarragona)

Com un luxe per a epigrafistes aficionats, s’amaguen per al passejant que volta les muralles de Tarragona, enmig de tot d’inscripcions migpartides com les pedres que les sostenen, algunes sorpreses agradables al sentit i a l’esperit. Una mica abans d’arribar a la Torre de l’Arquebisbe —torre que, com el seu nom indica, encara és propietat exclusiva de l’església: ara sí que hi hem topat!— trobem, com arrecerat a la muralla, un delicat poema de Joan Antonio i Guàrdias, poeta relativament noucentista que es dedicà a retratar en vers, de manera no gaire allunyada als gravadors romàntics que quedaven enlluernats per un Arc de Berà en runes, totes les restes arqueològiques dels voltants de Tarragona. Aquest sonet, intitulat Pedres, n’és el resum; no només per motius materials obvis, sinó per l’esperit que transmeten els seus darrers versos: les pedres romanes, últim residu del món pagà, ploraran en debades davant l’adveniment del cristianisme, que s’endugué per sempre la seva esplendor.

Seguim avançant. Passem de llarg la Torre del Cabiscol i ens endinsem en un tram més frondós, gairebé ombrívol. El verdet dels líquens reposa damunt les pedres humides que, com hem llegit abans, ho estan de plorar en va. I si Santa Llúcia ens ha conservat prou la vista, podrem desxifrar, altre cop sobre la roca groguissa de la muralla, una mica abans d’arribar a la Torre de Minerva, un altre poema. Duu per títol Pau, mot que s’escau a bastament en aquest tram del passeig arqueològic, i el seu autor és el poeta Miquel Melendres i Rué...

(...)

Tastet de "Poètiques del cos", de Mireia Calafell (Barcelona)

Mans que no es toquen, pells que no parlen,
i al paladar, el pòsit d'un secret que es desfarà
entre silencis emboirats de tanta melangia
tremolosa pel fred que no véns a combatre
les nits de llençols blancs i finestres tancades.

Ulls que no es besen, versos que cremen
desats al moll de l'ós i del desig
d'un cos que fa de dona en els vestits
de pigues descosides a l'escot
i perfils solitaris que et busquen al coixí.

Escric per a llegir-te. I devorar-te.
Per vèncer la distància que ha imposat l'atzar,
per convertir-te en mot i proposar deliris
amagant-nos del món sota els rellotges
i recitar després els versos
que ens confondran en l'abraçada.

Escric per a escoltar-te. I retenir-te.
Però no hi ets i ja te'n vas.

(...)

Tastet de "A la barana dels teus dits", de Jesús M. Tibau (Cornudella de Montsant, el Priorat)

Trobo desperts els sentits

i alegres les paraules

si em mires així,

i fràgils els plors que no tinc,

i tendra la taula parada

amb estovalles de fil.

Relliscar no és caure,

ni la nit morir.

Plegar els llençols, una excusa

per tocar-nos els dits.