Carrer Còrsega, Barcelona, pocs dies després d’un 16 de febrer de 1974. El marmessor de Maria Teresa Vernet retira les seves pertinences en silenci. A l’enterrament a Sancho d’Àvila (No se invita particularmente) van acudir molts amics que sabien de l’alçada de la traspassada. El marmessor, però, remou capses, caixes, llibres, apunts, records, per deixar un pis a l’abast de nous llogaters, malgrat aquella consciència dels assistents al funeral.
Sense saber-ho, un gest quotidià de la feina d’aquest home, avesat a retirar objectes sense propietari, resumeix de manera trista la carrera literària i vital de, potser, la primera dona que es va creure (i li van creure) l’ofici de ser escriptora.
Maria Teresa Vernet, filla d’un mestre de Vilanova d’Escornalbou, va néixer el 1907 al Raval de Barcelona. Les lectures de Folch i Torres o Verne, als inicis, o Spinoza i Descartes, més tard, van acompanyar els seus estudis de batxillerat, música i filosofia fins que una malaltia va obligar-la a deixar-los quan ja cursava els superiors.
Tot i que havia publicat poesies i contes en diverses revistes de joventut, l’esclat literari es va esdevenir amb la novel·la Maria Dolors, guanyadora d’un premi literari convocat per La Novel·la d’Ara l’any 1926.
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada