Hi havia una vegada una bonica vila marítima que estava plena de gatets des que una gran gata havia parit cent tretze cadells que alegraven la vista i el tacte dels vilatans, els quals, per petició del senyor bisbe, en memòria de la santa gata multiparidora i en agraïment al do diví que els havia dut aquell miraculós fenomen felí, van decidir batejar la ciutat amb el nom de Gatarrona.
Els cent tretze gatets i gatetes, al seu torn, es varen anar reproduint i feren més gatets i gatetes que s’escamparen per tota la vila. Tothom era molt feliç de viure en un lloc on sortir al carrer implicava l’oportunitat contínua de trobar gatets i gatetes per tot arreu, disposats a ser observats, alimentats i acaronats pels amorosos veïns humans que tant se’ls estimaven per la tendra companyia que uns i altres es feien mútuament. Aquest admirable clima de germanor entre espècies i l’enriquiment espiritual que suposava compartir l’aliment i l’espai vital ajudava a combatre la dosi lentament letal de solitud i de fredor que les grans ciutats injecten en les animetes de llurs habitants de cor senzill.
I potser precisament perquè eren gent de cor senzill...
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada