Com un luxe per a epigrafistes aficionats, s’amaguen per al passejant que volta les muralles de Tarragona, enmig de tot d’inscripcions migpartides com les pedres que les sostenen, algunes sorpreses agradables al sentit i a l’esperit. Una mica abans d’arribar a la Torre de l’Arquebisbe —torre que, com el seu nom indica, encara és propietat exclusiva de l’església: ara sí que hi hem topat!— trobem, com arrecerat a la muralla, un delicat poema de Joan Antonio i Guàrdias, poeta relativament noucentista que es dedicà a retratar en vers, de manera no gaire allunyada als gravadors romàntics que quedaven enlluernats per un Arc de Berà en runes, totes les restes arqueològiques dels voltants de Tarragona. Aquest sonet, intitulat Pedres, n’és el resum; no només per motius materials obvis, sinó per l’esperit que transmeten els seus darrers versos: les pedres romanes, últim residu del món pagà, ploraran en debades davant l’adveniment del cristianisme, que s’endugué per sempre la seva esplendor.
Seguim avançant. Passem de llarg la Torre del Cabiscol i ens endinsem en un tram més frondós, gairebé ombrívol. El verdet dels líquens reposa damunt les pedres humides que, com hem llegit abans, ho estan de plorar en va. I si Santa Llúcia ens ha conservat prou la vista, podrem desxifrar, altre cop sobre la roca groguissa de la muralla, una mica abans d’arribar a la Torre de Minerva, un altre poema. Duu per títol Pau, mot que s’escau a bastament en aquest tram del passeig arqueològic, i el seu autor és el poeta Miquel Melendres i Rué...
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada