Sèiem en un cafè del barri cara a cara, en una taula al costat de la finestra. Entrava un solet molt agradable que es reflectia sobre la taula, sobre les tasses i sobre les culleretes d’acer. Jo prenia un cafè amb llet i tot just m’acabava de menjar un croissant de xocolata. Ell prenia un cafè sol i em mirava fixament, com esperant alguna cosa, potser una mica de conversa. Jo no tenia ni la més mínima intenció de donar-li’n. Havia vingut al bar amb l’esperança de poder esmorzar tranquil·lament, sol. Esmorzar tranquil·lament, sol i escriure una mica. Tot i que, temps enrere, això d’anar a un bar sol amb boli i paper i posar-se a escriure ho trobava una estupidesa capital, un afany bastant patètic de bohèmia o, el que vindria a ser el mateix, unes ganes ridícules de fer-se veure; últimament li havia trobat el gust. Potser el soroll dels paletes del pis de baix de casa meua hi tenia alguna cosa a veure. El cas és que, tot just m’havia assegut a la taula, ell va entrar per la porta del bar i, no content de saludar-me amb la mà, va haver de venir a seure amb mi. Suposo que el van forçar unes ganes de quedar bé sense sentit. O potser va pensar que em trobava sol i va venir a esmorzar amb mi en un exercici de solidaritat. En qualsevol cas, s’havia equivocat. Quan el vaig veure entrar, resava perquè no em veiés. Quan vaig veure que em saludava, resava perquè no vingués. Ara que havia vingut, resava perquè se n’anés el més aviat possible. Ni esmorzava sol, ni tranquil, ni podia escriure. I encara volia que li donés conversa?
-I què fas aquí sol?
-Que què faig?
-Sí, vull dir, aquí sol. Escrius?
(Continuarà...)
-I què fas aquí sol?
-Que què faig?
-Sí, vull dir, aquí sol. Escrius?
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada